Aprovació de les Nenias Reales

Romaguera assigna l’elogi fúnebre al gènere líric, citant l’Eneida de Virgili, on el mantuà invocava la musa Erato, consagrada a la lírica, a l’hora d’elaborar els elogis fúnebres. Això que podria semblar impropi, tal com remarca el mateix Romaguera (la musa adequada per a la tragèdia era Melpomene) és adequat, perquè el que ha de caracteritzar les memòries fúnebres d’un rei és l’amor, tema inherent a la lírica 

El desconfiat adverteix que a més saviesa més ignorància i és a partir d’aquesta comprensió que desconfia. De fet, aquesta qualitat, la desconfiança, és imprescindible perquè un estudiós esdevingui savi “cuanto más desconfiados en su idea, tanto más auténticamente acreditados en su sabiduria y más soberanos en su modestia”. Per tant, la desconfiança, de la mateixa manera que el desengany, implica l’accés a un coneixement més profund de la realitat, el qual sap esquivar l’aparença.

Romaguera es refereix a l’oposició entre físics i acadèmics, citant Sobre la falsa saviesa de Firmiani: mentre els primers creuen que ho poden saber tot, els segons argumenten que no es pot saber res. Aquesta conclusió dels acadèmics havia de servir per desenganyar els físics.

De fet, més tard dirà que també són les Nenias reales qui els desacrediten “a la luz mayor del desengaño”. Seguint Romaguera, els acadèmics ho comprenen tot veritablement i ho saben il·lustrar amb evidència a les Nenias.

L’autor barceloní dedica l’última part de l’aprovació a elogiar la utilitat pública de les acadèmies. El primer argument és de caire moral i és que Romaguera defensa que les acdèmies serveixen per enganyar l’arrogància juvenil i permetre als estudiosos no caure en l’oci. Seguint amb els arguments de caire moral, citant Lucreci, es defensa que l’acadèmia aporta a l’estudiós un hàbit de discreció, prudència i experiència.

Després, també en destaca el caràcter universal del coneixement que hom pot adquirir-hi. Les reflexions d’un estudiós en un àmbit permeten instruir els altres estudiosos, de manera que l’esforç particular esdevé un discurs universal.

Finalment Romaguera cita unes paraules de Ciceró que, segons l’autor de l’aprovació, confessava que tota la seva erudició no la devia als retòrics, sinó a haver freqüentat una acadèmia.