Breves rhetoricae institutiones ex variis eiusdem artis scriptoribus

L’extens pròleg és un elogi de la retòrica, la disciplina gràcies a la qual els éssers humans s’allunyen de les bèsties i s’acosten a la divinitat. Gramàtica i retòrica són la base no solament per formar oradors, sinó també historiadors, poetes, filòsofs, juristes, metges i teòlegs, perquè a través de la retòrica es poden entendre tots els altres sabers. Novella defineix la retòrica com «ars seu doctrina bene dicendi (...) rhetorica est facultas perspiciendi quidquid ad persuadendum confert» i insisteix en la seva finalitat persuasiva. Fa una síntesi de la història de la retòrica al món clàssic, que inicia amb Còrax, i defineix els tres gèneres retòrics: demostratiu, deliberatiu i judicial.

El gruix del tractat ressegueix les cinc parts de la retòrica: de inventione (de argumentis, de locis et eorum usu, de locorum et argumentorum divisione, de etymologia, de coniugatis, de genere, de specie, de similitudine, de dissimilitudine, de contrariis, de adiunctis, de repugnantibus, de causis, de causa efficiente, de causa absoluta et adiuvante, de causa efficiente. procreante et conservante, de materia, de forma, de fine, de effectis, de comparatione, de divisione, de diffinitione, de locis et argumentis remotis), de dispositione (de exordio, unde benevolentia contrahatur, unde attentio comparetur, unde ducatur docilitas, de vitiosis exordiis, de narratione, de propositione, de confirmatione, de refutatione, de peroratione, de genere demonstrativo, de genere suasorio, de genere iudiciali, de locis status coniecturalis, de statu finitivo et legitimo, de statu iuridiciali seu qualitatis), de elocutione (de elegantia, de verbis propiis et translatis, de gravibus et levibus, de sublimibus et humilibus, de sonantibus et exilibus, de asperis et lenivus, de grandibus et parvis, de superiorum divisionum usu, de verbis latinis et barbaris, de usitatis et inusitatis, de verbis sordidis obscenis agraestibus novis et graecis, de verbis coniunctis, de ditgnitate, de metaphora, de usu metaphorae, de vitiis metaphorae, de metonimia, de ironia, de synecdoche, de catechresi, de auxesi, de hyperbole, de periphrasi, de isodinamia, de figuris verborum, de figuris sententiarum, de numero, de coagmentatione, de concinnitate), de memoria, de actione et pronuntiatione.

L’elocutio és la part més desenvolupada i la que té un tractament més original. Per Novella les parts de l’elocutio són “elegantia” (a través de l’electio verborum, segons el sentit o la fonètica, la qual cosa genera diverses tipologies verbals), “dignitas” (on s’inclouen trops i figures, enteses com ornaments del discurs i formes per incidir en l’ànim dels receptors) i “compositio” (on tracta de la construcció dels períodes). L’actio hi juga un paper absolutament marginal, lluny del protagonisme que adquirirà en tractats com el de Joan Baptista Escardó