Dell’origine, progressi e stato attuale d’ogni letteratura [vol. I (tom I i II) (1782) i vol. II (tom III i IV) (1785)].
Identificació
Conceptes clau
Bon o mal gust de les Bones Lletres [restabliment del bon gust vs. corrupció de la Poesia], perfecció literària, literatura vs. religió, llengua llatina vs. llengües vulgars, autors antics vs. autors moderns, aprofitament dels coneixements de les Ciències i de les Arts a la literatura, literatura vs. història, versemblança (naturalitat) vs. inversemblança (fingiment i estranyesa: hipèrboles, expressions fortes, jocs de paraules, metàfores, antítesis...), realitat vs. ficció (fantasia i màgia), concepte d’estil (elegància en el llenguatge i pensaments sublims vs. paraules i conceptes baixos; lleugeresa vs. pesantor, etc.), seny vs. ingeni (metàfores atrevides, novetat...), senzillesa vs. afectació (estil inflat), concreció vs. abstracció, regularitat (harmonia) vs. irregularitat, cultura vs. barbàrie, èpica, didascàlica, poesia descriptiva, epístoles, tragèdia, comèdia, òpera, poesia pastoral, lírica, ègloga, sàtira, epístola, elegia, epigrama, inscripcions, faula o apòleg, contes, novel·la (cavalleresca, heroica, moral, picaresca etc.); història de la retòrica.
Descripció
En el volum I d’aquesta Història de la Literatura Universal Joan Andrés descriu cronològicament el progrés de les Bones Lletres i de les Ciències des dels seus orígens fins al seu segle (XVIII). El tom I comença amb l’estudi de les cultures anteriors a l’esplendor grec. Tot seguit dedica tres capítols a la cultura grega: analitza els seus orígens, les causes dels seus progressos i la seva situació literària i científica. A continuació estudia la cultura romana i la compara amb la grega. El setè capítol el dedica a la cultura eclesiàstica, i els últims tres són destinats a l’àràb: la situació literària i científica, la seva influència en la restauració d’Europa (comparació entre la cultura àrab i la romana, escolàstica, testimonis a favor de la seva influència, estudis dels espanyols en dominis àrabs, literats que van passar al seu domini, deixebles europeus dels àrabs, etc.) i finalment les invencions que ens han transmès.
El segon tom continua amb l’estudi de la cultura àrab analitzant detalladament la seva influència en la cultura moderna de les Bones Lletres: la diferència dels estudis dels àrabs en Ciències i en Bones Lletres, l’antiguitat de les llengües modernes vulgars (llengua alemanya, anglesa, francesa, espanyola), l’ús de la llengua vulgar en les províncies dominades pels àrabs, estudi de les dues llengües literàries que ell considera generals en aquells segles a Espanya (el castellà i l’àrab), origen de la literatura espanyola, relació dels francesos amb els àrabs i els espanyols, escoles de Toledo, establiment de la llengua vulgar, la música entre els àrabs, la literatura i la llengua provençal, semblança entre la cultura provençal i l’àrab, romanços, novel·les morals, rima de la poesia vulgar presa de l’àrab, tipus de rimes, construcció dels versos, influència de la poesia provençal en la cultura de les altres llengües (en la italiana estudia els imitadors dels provençals: Dante, Petrarca, Boccaccio), comparació entre Petrarca i Jordi de Sant Jordi (“mossèn Jordi”), etc. Abans d’arribar a l’Edat Moderna, Joan Andrés dedica un capítol a l’estudi de la literatura fins a l’arribada dels grecs a Itàlia. Els tres capítols següents són ja específics de cada segle: XVI, XVII i XVIII. L’últim capítol tracta els últims avenços literaris i científics i presenta una pla metodològic per a la investigació.
El volum II és el primer dedicat específicament a l’estudi de les Bones Lletres (estudi que continuarà en els toms IV, V i VI). Cal especificar, però, que els toms que formen aquest segon volum (III i IV) tracten només la literatura i analitzen l’origen, els progressos i l’estat actual. Cada capítol és l’estudi concret d’un gènere literari, que alhora segueix internament una ordenació per èpoques i per països. El tom III consta de tres capítols. En primer lloc dóna una visió general de la literatura: partint dels seus orígens, atribuïts a Àsia i a Egipte, fa un recorregut per la literatura hebraica, la grega clàssica, la llatina, l’aràbiga, la rabínica i la provençal, per arribar a les literatures de l’Europa moderna: la italiana, l’espanyola, la francesa, l’anglesa, l’alemanya, l’holandesa, la polonesa, la septentrional o escalda, la sueca i la russa, literatures que tractarà seguint un ordre cronològic. El segon capítol tracta sobre la poesia èpica de les literatures grega, llatina, celta, italiana, portuguesa, espanyola, holandesa, anglesa, francesa i alemanya, remarcant els autors i les obres més importants d’aquest gènere i recollint els estudis més destacats que s’han fet sobre aquests grans poemes èpics. El tercer capítol estudia la poesia didascàlica feta en grec, en llatí (dins la literatura llatina, italiana i francesa, amb menció d’algun altre autor modern) i en llengües vulgars (en italià, espanyol, francès i anglès). També inclou dins d’aquest capítol l’estudi de la poesia narrativa i de les epístoles.
El tom IV és format per 4 capítols. El primer (cap. IV) estudia la poesia dramàtica, des dels seus possibles orígens remots (la Xina, Mèxic, Perú...) fins als autors del segle XVIII, passant pel teatre grec, l’etrusc i el romà. Analitza els orígens del teatre modern i estudia aquesta modalitat literària en les literatures italiana, espanyola, francesa, anglesa, alemanya, holandesa, danesa, polonesa, sueca i russa. Defineix i estudia els diferents gèneres dramàtics: la comèdia, la tragèdia, l’òpera, la poesia pastoral i altres gèneres menors. Diferencia també les obres escrites en llengües clàssiques de les escrites en llengües vulgars. Parla de la funcionalitat del teatre (l’ús de la religió en la tragèdia i l’amor a la pàtria). El segon capítol (cap. V) tracta de la poesia lírica de les literatures hebraica, oriental, grega, romana, provençal, italiana, espanyola, francesa, anglesa i alemanya. El tercer (cap. VI) contempla altres tipus existents de poesia, com l’ègloga, la sàtira, l’epístola, l’elegia, l’epigrama, les inscripcions, la faula o apòleg i els contes. El quart (cap. VII) tracta sobre els romanços. Comença el seu estudi en la literatura oriental i segueix el seu recorregut a través de les literatures grega i romana. Parla també dels llibres de cavalleries, dels romanços pastorals, dels romanços heroics, de la picaresca, dels romanços morals i de les novel·les, seguint aquest mateix ordre.
El volum III conté la segona part de les bones lletres, és a dir, l’art de l’eloqüència, dividit en forense, didascàlica, dialogal, epistolar, elogis i sagrada; la història, on s’inclou també la geografia, la cronologia i l’antiquària; i finalment la gramàtica, dividida en tècnica, exegètica i crítica. El IV i el V volum corresponen a les ciències naturals: matemàtiques (pures: aritmètica, àlgebra i geometria; mixtes: mecànica, hidrostàtica i nàutica), física (òptica, astronomia, física, química, botànica, història natural, anatomia i medicina) i filosofia (filosofia racional, moral i jurisprudència). Els dos últims volums, VI i VII, corresponen a les ciències eclesiàstiques (teologia; ciència bíblica, dividida en crítica bíblica, hermenèutica bíblica i exegètica), història eclesiàstica i dret canònic.
Anotacions
Com a bon il·lustrat, Joan Andrés creu que la literatura té com a finalitat no solament l’entreteniment sinó també la utilitat. Perquè la literatura aconsegueixi aquest doble objectiu, seguint alhora les pautes del bon gust, és necessari un coixí teòric i un més gran coneixement dels camins que fins aleshores la literatura havia anat seguint. Aquesta obra, de caràcter crític i filosòfic, pretén establir un cànon literari (neoclàssic) que valori les obres del passat i que serveixi per a guiar els autors contemporanis i futurs en la creació literària. L’autor, seguint les coordenades de temps i d’espai, analitza amb rigor i minuciositat els autors i les seves obres més importants des de tots els punts de vista (lingüístic, estilístic, temàtic, etc.) per tal de donar a conèixer els aspectes positius i negatius de cada part. Tot i ésser una història literària es pot també consultar com una enciclopèdia gràcies a l’índex temàtic alfabètic que conté cada tom.
El concepte de literatura que apareix a l’obra abraça tota producció escrita, però Joan Andrés dedica una especial atenció al que ell anomena “poesia”, terme que inclou tant textos de ficció en vers i en prosa com obres en vers de qualsevol temàtica (teoria literària, ciències naturals, etc.). Els gèneres més destacats són: l’èpica, el teatre, la lírica i la poesia didascàlica. Joan Andrés fa una definició aristotèlica del gènere èpic i el valora com “la più alta impresa que possa immaginare il genero poetico”, del qual en subratlla com a característiques fonamentals l’amenitat (i, com a conseqüència, la varietat), la versemblança, la naturalitat i especialment la dignitat i el decòrum: tot poema èpic ha de manifestar un argument i un estil elevats. El màxim exponent és Virgili. Entre els autors moderns analitza l’obra d’Ariosto, Tasso i Camões. Joan Andrés alerta alhora dels perills que sotgen els autors de poemes èpics moderns: és important evitar carregar excessivament les obres de doctrines científiques i expressions tècniques.
L’estudi dedicat al teatre és el més ampli i detallat. Joan Andrés presenta la poesia drammatica com a un gènere estès a tots els pobles des de temps immemorables, perquè “gli uomini traggono facilmente piacere da qualunque imitazione”. La funció primera i intrínseca és l’entreteniment, a la qual Joan Andrés afegeix la cerca d’una moralitat útil, per tal que el teatre esdevingui una veritable escola de la vida humana. Quant a la tipologia, des d’un principi Joan Andrés marca una divisió molt clara entre comèdia i tragèdia, fent procedir la primera de la segona (en un principi les comèdies no eren sinó la paròdia de les tragèdies més estimades). Defineix en termes aristotèlics la tragèdia, i afirma que ha de mantenir sempre un to sublim, lluny d’expressions i de temes baixos. Valora molt positivament l’economia de la faula i rebutja tots els elements superflus, com ara el cor en les tragèdies gregues. Les bones tragèdies, tan antigues com modernes, han d’estar escrites en vers. En parlar de l’evolució de la comèdia antiga tracta els tres tipus que se’n van succeir: la comèdia antiga, la mitjana i la nova; aquests canvis es van dur a terme per una restricció cada cop més acusada de llibertat a l’hora de fer burla dels personatges famosos. Els grecs són els pares del teatre (Èsquil, Sòfocles i Eurípides). El principi del teatre en llengua vulgar té lloc al segle XV, però no serà fins al segle XVII que s’esdevé la gran revolució teatral, quan es deixa d’imitar els antics i s’obren nous camins: neix el teatre modern. Joan Andrés atribueix la introducció d’aquest canvi als dramaturgs espanyols. Els grans autors moderns són francesos: Corneille, Racine i Molière. Per això Joan Andrés afirmarà: “la più bella opera de’poeti comici spagnuoli è stato il teatro francese, il quale (...) può considerarsi come formato su lo spagnuolo”. Al costat d’aquestes tres grans figures s’hi troba Metastasio, gran reformador de l’òpera. Shakespeare, en canvi, rep grans crítiques de Joan Andrés, qui, fidel al cànon neoclàssic, només pot reconèixer el seu talent, però no comparteix de cap manera els elogis i la gran veneració tant del públic com dels millors crítics, que jutgen aquest dramaturg com el model seguir.
La lírica és, segons el nostre autor, el gènere literari per antonomàsia. Està lligada a les passions de tota mena (amoroses, bèl·liques...), sentiment que ha d’ajustar-se a l’ordre i la mesura per crear un estil elevat allunyat de l’excés, però que conservi tot el vigor del foc poètic. Horaci és el millor poeta de l’antiguitat i Petrarca de la modernitat. L’únic mèrit que reconeix a la lírica provençal és ésser catalitzadora de la poesia lírica moderna. Per últim, Joan Andrés estudia la poesia didascàlica, és a dir, totes aquelles obres de caràcter instructiu escrites en vers. La jutja com a una de les manifestacions més àrdues de la literatura, perquè planteja a l’escriptor la difícil tasca d’aconseguir mantenir l’amenitat i el foc poètic per mitjà d’una temàtica sempre àrida, poc afí a la naturalesa del vers; per aquest motiu creu que seria més convenient deixar aquests temes per a la prosa. Els únics arguments que jutja propis d’aquest gènere són els literaris i els morals, perquè són d’interés general. Dues manifestacions d’aquest gènere tractades individualment són la poesia descriptiva i les epístoles. La més perfecte composició didascàlica de la modernitat és l’Art Poétique de Boileau, el contingut de la qual és la base de les poètiques neoclàssiques europees. Altres gèneres tractats són: l’ègloga, la sàtira, l’epístola, l’elegia, l’epigrama, les inscripcions, la faula o apòleg, els contes i els romanços (gènere que inclou els llibres de cavalleries, els romanços pastorals, els romanços heroics, la picaresca, els romanços morals i les novel·les).
Bibliografia
Origine, progressi e stato attuale d’ogni letteratura. Parma: Stamperia Reale (Bodoni), 1782-1799 [7 vols. i 1 tom d’Addenda (Parma, Tipografia Ducale (Bodoni), 1822)] // Venècia: Giovanni Vitto, 1783-1800 [22 toms en 11 vol.] // Nàpols: Gabinetto Letterario, 1796-97 [3 toms (inconclusa)] // Prato: Società Vestri e Gusasti, 1806-12 [edició definitiva, 20 toms] // Roma: Carlo Mordacchini, 1808-1817 [ed. revisada i ampliada per Joan Andrés, 8 toms en 9 vols] // Palermo: Francesco Abbate, 1818 (breviata e annotata per Alessio Narbone) // Pistoia: Mandredini, 1821-24 [23 toms en 12 vol. (reimpresa el 1857)] //
Nàpols: Nuovo Gabinetto Letterario, 1828 (breviata e annotata per Alessio Narbone) // Pisa: Niccolò Capurro, 1829-30 (8 toms) // Milà: Giovanni Silvestre, 1834 (breviata e annotata per Alessio Narbone) //
Nàpols: Antonio Muratori, 1836 // Nàpols: Giovanni Pedone, 1836-38 (breviata e annotata per Alessio Narbone) // Dell’origine, progressi e stato attuale d’ogni letteratura. Nuova edizione conforme all’ultima di Roma con giunte e correzioni del’Autore e l’Elogio storico del medesimo scritto da Mons. Cav. D. Angelo Antonio Scotti. Nàpols: Borel i Bompard, 1836-38 [8 toms] // Origen, progresos y estado actual de toda la literatura. Madrid: Antonio de Sancha. 1784-1806 [traducció al castellà de Carles Andrés: 10 toms (no inclou el dos últims volums de l’edició italiana, corresponents a les ciències eclesiàstiques)] //
Aullón de Haro, Pedro (dir.) Madrid: Verbum editiorial-Biblioteca Valenciana, 1997-2001 [reedició de la versió castellana de Carles Andrés, sense notes ni correcció d’errades d’impremta, 6 vols; traducció per primera vegada al castellà dels toms VI i VII sobre ciències eclesiàstiques] // Histoire génerale des sciencies et de la littérature depuis les temps antérieurs à l’histoire grecque jusqu’à nos jours. París: Imprimerie Impériale, 1805 [traducció al francés de J. E. Ortolani, només es va publicar el vol. I].
| Títol | Autor/s |
|---|---|
| El Abate D. Juan Andrés Morell: un erudito del siglo XVIII | Domínguez Moltó, Adolfo |
| Estudio introductorio | Giménez López, Enrique |
| Historia literaria, enciclopedia y ciencia en el literato jesuita Juan Andrés: en torno a "Del origen, progresos y estado actual de toda literatura” | Garrido Palazón, Manuel |
| Juan Andrés y la literatura española: la tesis árabe y la polémica sobre el barroco | Valcárcel, Carmen |
| Juan Andrés y la teoría comparatista | Aullón de Haro, Pedro (ed.) |
| Juan Andrés: el viaje ilustrado y el género epistolar | Sánchez Espinosa, Gabriel |
| La recuperación moderna de las ciencias eclesiásticas en el abate Juan Andrés | Garrido Zaragoza, Juan José |
| The Abate Juan Andres: literary Historian of the XVIII Century | Ettore Mazzeo, Guido |
| Una perspectiva sobre Juan Andrés en Centroeuropa | Navarro Pastor, Santiago |
Poètiques on-line
| Títol |
|---|
| vol. I (1782) |