La lloança de Puig i Boscall sobre l’eloqüència com a element essencial d’un discurs ben fet s’embranca amb la retòrica hiperbòlica del discurs magnànim. A banda de l’obertura emmarcada en un clàssica captatio, mitjançant la qual es lliura a la benvolença del públic assistent a l’hora de jutjar les seves impressions segons la seva –sempre escassa, assegura— preparació i capacitació per poder dur a bon port el seu exercici, el text sobre l’oratòria és una exaltació rere l’altra de les qualitats que fan possible les excel•lències d’un discurs. A partir del model pres de Ciceró, Boscall basteix el seu discurs amb l’enumeració de les qualitats que ha de reunir una bona exposició. Així doncs, els elements bàsics dels quals s’ha de servir qualsevol discurs apte d’aconseguir l’atenció del públic són: el just adornament de l’expressió, el decòrum adequat al context del tema i l’audiència, la bona disposició de les paraules i l’ordre adequat dels motius, l’elegància dels mots i l’expressió i la bona tria dels recursos literaris. Tot plegat desembocaria a la feina ben feta. Tant és així que Ciceró aconseguí, amb les seves paraules, «desplomar de las manos del César el libro que tenía cuando conmovido y arrebatado de la fuerza de sus razonamientos quedaron debilitados e inermes todos sus miembros». L’objectiu final de la retòrica ben articulada, doncs, és aconseguir els objectius que l’orador s’ha fixat a l’hora de disposar la seva ponència.
Ara bé, en el text de Boscall, malgrat l’intent d’emular la retòrica ciceroniana, hi manca la definició d’aquestes preteses qualitats. Per tant, cal entendre el seu discurs com un text asseveratiu i no pas descriptiu, i, menys encara, definidor de conceptes retòrics. Amb un lirisme excessiu, que flueix entre nombroses interrogacions i exclamacions declamatives, l’evocació de la retòrica clàssica esdevé el record d’un passat en què els discursos eren els exercicis modèlics de la preceptiva oratòria. I l’eloqüència n’era el recurs primordial. En conseqüència, el discurs de Puig i Boscall és l’elogi a l’època daurada en la pràctica retòrica, a la qual cal retornar per recuperar la funció originària de les exposicions orals, després d’uns segles d’enfosquiment literari.
