Vés al contingut

En elogio de la Oratoria

Francesc Puig i Boscall fou soci fundador, juntament amb altres membres, de la Societat Filosòfica, l’any 1815. Dins d’aquest cenacle barceloní, en el qual un jove Bonaventura-Carles Aribau tingué un paper destacat, Puig i Boscall fou elegit vicepresident el mateix any de la seva fundació. A més, prengué la direcció de la secció d’Oratòria.

    Època
    Il·lustració
    Any
    Tipologia textual
    discurs acadèmic

    decòrum, 
    ornatus, 
    trops, 
    metàfora,
    al•legoria.

    Aquest discurs inaugural, en llengua castellana, de les sessions a la Sociedad Filosófica pronunciat per Puig i Boscall gira entorn a la lloança dels elements que fan possible l’articulació d’un bon text oral a partir dels recursos al servei de l’eloqüència. En aquest sentit, l’obertura de la ponència es desenvolupa amb una llarga captatio benevolientae dirigida al jove públic assistent amb la qual l’autor pretén aconseguir l’atenció del públic. El cos central del text és l’enaltiment de les qualitats de l’eloqüència com a eina per aconseguir l’equilibri de què s’ha de servir d’un text ben elaborat. En aquest sentit, l’autor evoca la figura de Marc Tul•li Ciceró, la qual és presentada com el model exemplar del que significa la finalitat d’un text ben elaborat. Segons Boscall, amb el testimoni de l’orador romà, el caràcter que defineix una bona ponència, a banda dels recursos expressius, són les estratègies retòriques que cal argüir per aconseguir l’atenció i, el que és més important, acostar l’opinió de l’auditori. Per tant, l’adequació del codi, la riquesa lèxica i expressiva, l’estil ornamentat i la convicció en el missatge són, en principi, les propietats que, segons l’autor, fan possible que una bona exposició retòrica aconsegueixi l’objectiu principal: la delectació dels que escolten. Finalment, la cloenda de l’exposició apareix amb la lloança a la figura de Tomàs d’Aquino, el qual va saber prendre el relleu del model ciceronià de l’oratòria.

    La lloança de Puig i Boscall sobre l’eloqüència com a element essencial d’un discurs ben fet s’embranca amb la retòrica hiperbòlica del discurs magnànim. A banda de l’obertura emmarcada en un clàssica captatio, mitjançant la qual es lliura a la benvolença del públic assistent a l’hora de jutjar les seves impressions segons la seva –sempre escassa, assegura— preparació i capacitació per poder dur a bon port el seu exercici, el text sobre l’oratòria és una exaltació rere l’altra de les qualitats que fan possible les excel•lències d’un discurs. A partir del model pres de Ciceró, Boscall basteix el seu discurs amb l’enumeració de les qualitats que ha de reunir una bona exposició. Així doncs, els elements bàsics dels quals s’ha de servir qualsevol discurs apte d’aconseguir l’atenció del públic són: el just adornament de l’expressió, el decòrum adequat al context del tema i l’audiència, la bona disposició de les paraules i l’ordre adequat dels motius, l’elegància dels mots i l’expressió i la bona tria dels recursos literaris. Tot plegat desembocaria a la feina ben feta. Tant és així que Ciceró aconseguí, amb les seves paraules, «desplomar de las manos del César el libro que tenía cuando conmovido y arrebatado de la fuerza de sus razonamientos quedaron debilitados e inermes todos sus miembros». L’objectiu final de la retòrica ben articulada, doncs, és aconseguir els objectius que l’orador s’ha fixat a l’hora de disposar la seva ponència.

    Ara bé, en el text de Boscall, malgrat l’intent d’emular la retòrica ciceroniana, hi manca la definició d’aquestes preteses qualitats. Per tant, cal entendre el seu discurs com un text asseveratiu i no pas descriptiu, i, menys encara, definidor de conceptes retòrics. Amb un lirisme excessiu, que flueix entre nombroses interrogacions i exclamacions declamatives, l’evocació de la retòrica clàssica esdevé el record d’un passat en què els discursos eren els exercicis modèlics de la preceptiva oratòria. I l’eloqüència n’era el recurs primordial. En conseqüència, el discurs de Puig i Boscall és l’elogi a l’època daurada en la pràctica retòrica, a la qual cal retornar per recuperar la funció originària de les exposicions orals, després d’uns segles d’enfosquiment literari.

    Marc Tul•li Ciceró, Demòstenes, Sòcrates i Sant Tomàs d’Aquino.

    Manuscrits i edicions

    RABLB, 31è lligall, núm. 10. En elogio de la Oratoria, leída el día de la instalación de la Sociedad Filosófica verificada el día 11 de Julio de 1815. Por D. Francisco Puig y Boscall.

    Poètiques on-line
    Investigador encarregat
    Ivan Clot