Dedicat a Joan Dimes Lloris, bisbe de Barcelona, l'autor va llegir el text a Santa Maria del Mar el 25 de gener de 1583. És un tractat essencialment moral i religiós en contra dels espectacles i diversions en general. Es pot situar en el context de la polèmica de l'època al voltant d'aquesta qüestió.
Gairebé tots els arguments esgrimits tenen relació amb el pecat i amb el dimoni, responsable de l'existència dels espectacles. Les màscares donen llibertat per actuar amb impunitat. L'autor ataca l'oci en general: "de las máscaras se sigue la ociosidad" (p. 24). Utilitza raonaments que també trobem en altres detractors del teatre (vegeu Fructuós Bisbe i Vidal. Tratado de las comedias en el qual se declara si son lícitas), com l'obligació de santificar els dies de festa i no profanar-los assistint als espectacles, o la idea que el teatre és causa d'heretgies: "Los hereges han sido el instrumento que el diablo ha tenido para introducir juglares y máscaras en tierra de católicos" (p. 24).
El discurs està constantment vinculat a la ciutat de Barcelona. L'autor insisteix en la necessitat de deslliurar la ciutat de les màscares: "En tiempo de máscaras todos los bandoleros, los bandejados, toda la hez de la tierra viene a Barcelona, y anda a su placer por las calles y casas". Per aquest motiu, moltes criatures son concebudes en pecat durant el Carnestoltes, de les quals algunes neixen a l'hospici i d'altres "se abortan o se ocultan por otra via".
Sempre referint-se a Barcelona, demana a Déu que les màscares desapareguin: "Y espero yo en Nuestro Señor que si se quitasen máscaras (que no las introdujeron sino gentes que no quiero nombrar), y se quitasen joglares (que un hombre vil y apocado y casi infame los metió en Barcelona, como bien saben los viejos)...".
L'autor defensa com a contrapunt a "les màscares" (que engloben un conjunt molt variat d'espectacles) les "recreaciones christianas que son sanes y útiles para alma y cuerpo" (p. 35). Està fent referència al teatre religiós i devot que també altres autors defensen. Sota l'al·lusió genèrica a les màscares, Pérez de Valdivia desqualifica "representaciones, fietas, saraos, bailes, galas, pinturas, juegos, combites, y todas recreaciones, en las quales suele ser Dios offendido". Aquestes recreaciones que ofenen Déu són les comèdies.
L'autor reprodueix la idea que els espectacles, en realitat, són indiferents (p. 27): "he contado a las máscaras y bayles y otras cosas semejantes entre las obras indiferentes". Per afegir tot seguit: "Són buenas o malas conforme al modo con que se hazen o lo que se sigue dellas". A diferència d'altres detractors del teatre, no explica com han de ser per ser bones, però hem de situar les seves paraules en el context de la creença que les bones comèdies només poden tractar qüestions religioses o temes moralment acceptats i que "el modo", és a dir, els elements paratextuals, la resta de factors que formen part de la representació (actors, gestualitat, vestuari, etc.) poden ser perniciosos i els motius principals de desqualificació i prohibició.
