Dissertazione sull’episodio degli amori d’Enea e Didone introdotto da Virgilio nell’Eneide

Discurs acadèmic pronunciat a la Reial Academia de Màntua que seria traduït al castellà per Carles Andrés i imprès a Madrid el mateix any. Conté un pròleg de l’editor italià “A qui legge” (3-4), el text del discurs (5-38) l unes “Annotazioni” del mateix Joan Andrés (38-45). Constitueix una apologia del mantuà més il•lustre (Virgili) davant els seus conciutadans, sobre error en la inuentio atribuït al poeta en el tractament de l’episodi de Dido i Eneas, al llibre segon de l’ Eneida. En la primera part del discurs, justifica la llibertat de Virgili, poeta in grazia de divini verbi, al•legant –tot seguint Plató, Ciceró i Plutarc- que la ficció és l’ànima de la poesia, i es planteja el paper dels poetes en la història i quina credibilitat cal atorgar als fets suposadament històrics que refereixen. En aquest sentit, però, afirma que la tradició assenyala els poetes tràgics com a “transgressors” de la història, però no els èpics (cap historiador antic negà a Homer les genealogies històriques). En la segona part, intenta demostrar que Virgili, scripturae doctus i deixeble avantatjat d’Homer, que es caracteritza per la precisió en les dates i la descripció de rituals religiosos, és poc probable que caigués en l’anacronisme. Conclou el discurs proposant una nova cronologia que convertiria en històrica la trobada entre Eneas i la reina Dido.