És una obra de poc contingut teoricoliterari. El gruix temàtic del text és la justificació de la necessitat de la traducció de la Història de València del castellà al català (després d’una flamant defensa de la llengua catalana en el pròleg de l’edició valenciana de 1538); els arguments adduïts són els habituals: més gran facilitat de distribució, guany de nombre de públic, l’espanyol com a llengua comuna... Precisament com a contrapunt això, s’hi fa una exaltació i apologia de la llengua i la literatura pròpies. Com a exemple de l’excelsitud de les lletres valencianes, vol demostrar que Petrarca va inspirar-se en un mossèn Jordi valencià per a la creació de sonet 134 del Canzionere. Aquest «mossèn Jordi» és Jordi de Sant Jordi, que, per cronologia, és evidentment posterior a Petrarca. Beuter confon Jordi de Sant Jordi amb un pretès mossèn Jordi, cortesà del rei en Jaume. Aquesta confusió arribarà fins al segle xix.
Pot interessar, doncs, des del punt de vista poètic com a exercici de defensa de la tradició i apologia de les lletres «nacionals»; i com a gèrmen d’una incipient història literària.
